Protocol Festiu de la Ciutat de Barcelona

I Festes i celebracions en protocol

El Carnaval de Barcelona

El Carnaval és una celebració que pertany al calendari lunar. Per aquest motiu, és una festa mòbil que se situa set setmanes després de la primera lluna plena després del solstici d’hivern. Però el Carnaval s’ha d’emmarcar dins un cicle sencer amb sentit propi, el cicle que precedeix la Quaresma. Per tant, des d’aquesta altra perspectiva, per a situar el Carnaval en el calendari hem de buscar la primera lluna plena posterior a l’equinocci de primavera. El diumenge següent és Diumenge de Pasqua i el diumenge de la setmana anterior és Diumenge de Rams. A partir d’aquest últim comptem quaranta dies enrere i obtenim el Dimecres de Cendra, el primer dia de Quaresma i últim de Carnaval o dia de l’Enterro del Carnestoltes. El dijous anterior és l’inici tradicional de la setmana de Carnaval o Dijous Gras. D’aquesta manera Dimecres de Cendra es mourà entre el dia 4 de febrer i el 10 de març, mentre que el Dijous Gras ho farà entre el 29 de gener i el 4 de març. La primera referència documental de la celebració del Carnaval a Barcelona data de 1333. Es tracta d’una disposició del Consell de Cent que prohibeix el llançament de taronges i l’ús de màscares en determinats àmbits. La població de la Barcelona medieval celebrava festes com a la resta d’Europa. L’antic Carnaval barceloní començava el Dia de Difunts i s’allargava fins al Dimecres de Cendra pel cap baix. En la meitat del segle XVI s’acaba de consolidar la societat feudal moderna. es comença a donar el pas de la festa popular a la festa oficial. La cultura carnavalesca popular comença a ser combatuda per les autoritats. Els segles XVII i XVIII són el període de la substitució de la festa popular per la festa civil. S’apuntala el concepte de ciutadania. Durant aquest temps la festa va adquirint bona part de les característiques que la configuren tal com avui la coneixem, amb una estructura més o menys fixa, articulada entorn del popular Arribo, els balls de màscares, la Rua i l’Enterro del ninot, la vigília del Dimecres de Cendra. Durant la primera meitat del s. XIX, els balls de disfresses, balls de màscares o balls de societat, són, sens dubte, la principal activitat carnavalesca en la ciutat. El gust creixent per la disfressa i la màscara, alimentat per una voluntat de refinament que es reflecteix en les grans capitals europees, i per una indústria tèxtil que juga un paper fonamental. Proliferen la literatura satírica pròpia d’aquell temps: bàndols, proclames, testaments i notes en la premsa. Un espardenyer del Born, Sebastià Junyent, seria el qui hauria perseverat en la tasca de redactar i publicar un ban satíric en cada edició del Carnaval durant una interessant etapa al segle XIX. Els bans del Carnaval de la Societat del Born van instaurar un Carnaval construït des de la imaginació i la sàtira intel·ligent, l’ànima del Carnaval barceloní s’expressava en els bans. La consolidació de les bases del model carnavalesc que avui coneixem a Barcelona no es pot comprendre sense tenir en compte les dinàmiques del conflicte social que marquen tot el s. XIX i les primeres dècades del segle XX. L’adveniment de la Segona República va modificar radicalment el panorama polític, però es van mantenir vigents les coordenades principals de la celebració. El franquisme representà el més obscur i llarg període de prohibició d’una de les festes més antigues de la ciutat, des de 1939 fins al 1980. El dissabte 16 de febrer de 1980 la premsa es feia ressò del primer Carnaval autoritzat a Barcelona després de la guerra. En l’imaginari col·lectiu apareixien les imatges dels darrers carnavals barcelonins d’abans de la guerra de 1936. Avui, el Carnaval barceloní del segle XXI és sobretot participació. Com que no hi ha Carnaval sense transgressió, la festa comporta per ella mateixa un grau de dissidència i, per tant, constitueix un exercici espontani de llibertat individual i col·lectiva. Ara com ara, el calendari festiu dels barris de Barcelona té en el Carnaval un moment brillant pel que fa a la implicació de la gent en la festa. L’ànima del Carnaval es manifesta, encara avui, en la seva literatura satírica. L’anonimat d’un Ban satíric, emmascarat darrera un Consell dels Bulls a Gràcia, la mordacitat de El Equipo médico Habitual a Sants, són un patrimoni festiu que semblava perdut amb el franquisme que el va prohibir. Barcelona compta amb una Comissió Cívica de Carnaval que és un factor determinant en la realització dels diversos actes del Carnaval barceloní: l’Arribo, les Ambaixades del Carnestoltes, els Bans, els Saraus, la Rua, la Mort, la Vetlla i l’Enterro del Carnestoltes i de la sardina .

L’Arribo

El Dijous Gas és caracteritza a la ciutat de Barcelona, entre d’altres manifestacions populars, per l’Arribo del Rei Carnestoltes. Tradicionalment ho fa en un espai urbà emblemàtic i a una hora que facilita la major participació ciutadana. El seu seguici és brillant i transgressor alhora. El Rei Carnestoltes és el personatge que actua com a fil conductor de totes les convocatòries festives del Carnaval d’abast de ciutat.

Els Saraus

La tradició barcelonina de la celebració del Carnaval és farcida de convocatòries en espais emblemàtics de la ciutat de balls de màscares de carnaval on els components de la sàtira i la disfressa són determinants.

La Rua

El Carnaval barceloní és cultura popular i, essencialment, participació ciutadana on la imaginació i la creativitat tenen els seus màxims exponents en les rues, que normalment es celebren el dissabte de Carnaval per la tarda. De rues a la ciutat n’hi han diverses que són fruit da la iniciativa i la vitalitat dels barris i del sector associatiu. El vespre del dissabte de Carnaval es convoca una Rua general de la ciutat que, des de fa uns anys, es realitza cada edició en un barri diferent, en la que poden intervenir tota mena de comparses i carrosses i en la que es facilita la participació dels components de la resta de rues de la ciutat. En la Rua hi participa el Rei Carnestoltes i el seu seguici i els Gegants del Carnaval. La ciutat de Barcelona i la Comissió Cívica del Carnaval potencia diversos premis a les millors comparses de Carnaval, amb aquest motiu es nomena un Jurat i d’altra banda també es considera la votació popular de la ciutadania.

L’Enterro

El darrer dia del Carnestoltes ja es celebra en plena quaresma. Dimecres de Cendra és el dia de l’Enterro del Carnestoltes, i de l’enterro de la sardina. Aquest dia s’organitza un seguici fúnebre i satíric d’enterrament del Rei Carnestoltes en un espai urbà emblemàtic i a una hora que facilita la major participació ciutadana. També és el dia que, al voltant de l’enterro de la sardina, s’organitzen festes i berenars als barris i a espais històrics i tradicionals de la ciutat.

Els Gegants del Carnaval

A la crònica de la rebuda del Carnestoltes del 1859, a Barcelona, s’esmenta la participació, darrera de la Pubilla i l’Hereu, els gegants de la Ciutat, d’una parella de gegants rodanxons pertanyents a la Societat del Born, entitat encarregada d’organitzar les festes del carnaval; amb els gegants hi desfilaven, també propietat de l’esmentada societat, un estol d’almenys de vuit capgrossos. Aquesta és la primera data documentada de l’existència del Gegants vells de la Casa de Caritat o del Carnestoltes de Barcelona. El 1872, la Societat del Born es va dissoldre i el seu patrimoni fou repartit entre els seus socis. Els Gegants i els nans de Carnaval van correspondre a Joan Riera, que va mantenir-los, tot cedint-los a diverses entitats per a festes i desfilades. A la seva mort, el 1891, els seus hereus cediren els Gegants i els capgrossos de Carnaval a la Casa de Caritat. El 1902 la Diputació de Barcelona, administració de la que depenia la Casa de Caritat, va encarregar la seva restauració al aleshores prestigiós artesà Escaler per a participar al Concurs de les Festes de la Mercè d’aquell any. Aquests gegants participaven a aquestes festes de la ciutat i moltes d’altres dels barris del Raval, el Poble Sec o les de Sant Roc de la plaça Nova, així com a d’altres de la resta de la província de Barcelona. El 1987 la Diputació de Barcelona va decidir de restaurar els gegants que restaven tancats des dels anys vint del segle passat. La restauració va anar a càrrec del veterà imatger Domènec Umbert i Vilasseró. El 1997 la Colla de Geganters de l’Associació de Festes de la Plaça Nova rescata de l’oblit els Gegants vells de la Casa de Caritat per a que participin en el centenari dels gegants de Sitges. Els gegants són dipositats al Palau de la Virreina, seu del Institut de Cultura de Barcelona. A partir d’aquest moment la Diputació de Barcelona cedeix els gegants a aquest Institut el qual arriba a un acord amb l’Associació Coordinadora de Colles de Gegants i Bestiari de Ciutat Vella per a que es faci càrrec de la seva activitat. Des d’aleshores el Gegants Vells de la Casa de Caritat, coneguts com en Rodanxó i na Rodanxona, tornen a sortir pel Carnaval barceloní esdevenint de nou els Gegants del Carnestoltes de Barcelona, encapçalant la Rua general de la ciutat i ballant el seu ball, amb música de Daniel Carbonell i coreografia de Montserrat Garrich, estrenada el 2009 amb motiu del seu cent cinquanta aniversari.

 
  • Amb el Suport de
  • Departament de Cultura.Generalitat de Catalunya
  • Ajuntament de Barcelona.

llicència Creative Commons
Els continguts d'aquest web estan subjectes a una llicència Creative Commons si no s'hi indica el contrari

PageRank